Em dic Astarté tinc 20 anys, i sòc fenícia vaig nèixer a l'any 1100a.C. El meu pare tenia una factoria fenicia a prop de l'estret de Gibraltar, jo em dedicava a teixir llana tenyida de púrpura de Tiro un colorant extret d'un molusc. Un dia estava passejant pel centre de la ciutat perquè tenia que comprar el colorant per fer la llana, vaig entrar a la tenda i la vaig comprar.
Quan vaig sortir em vaig trobar a Resef, des de ben petita a mi m'agradava a quest noi, però quasi mai parlava amb ell, en aquell moment ¿Què li diria? Resef em va saludar amb un somriure de orella a orella jo també el vaig saludar.
Sense coneixer-nos molt em va convidar a anar per la platja per la tarda, perquè em volia mostrar algo li vaig dir que sí, quen ens veuríem en la platja. Em vaig anar molt feliç a casa perquè aquesta era una de les poques vegades que parlava amb ell quan vaig arribar a casa estava el meu pare allí avui no havia anat a treballar vfam parlar en la nostra llengua que era molt cercana a l'hebreu antic i amorreo, vaig veure que el meu pare tenia unes quants calcos( la nostra moneda)a la seva mà.
Li vaig contar el que m'havia passat amb Resef y que m'havia convidat a la platja se'm va quedar mirant però no em va dir res.
Va arribar la tarda quan ja s'estava posant el sol, vaig anara a platja i estava Resef em va agafar de la mà i em va dir que tanquès els ulls em va portar a l'orilla de la platja i em va dir que m'asseguès em vaig asseure i ell també em va dir que obrés els ulls els vaig obrir, la vista era magnífica em va agafar la mà me la va obrir y em va posar algo era una petxina però no una petxina qualsevol era una petxina lila, era la segona que veïa perquè no havien moltes. La primera la vaig veure a Empùries en la casa dels meus avis quan de petita vaig anar, la vaig veure i em encantar jo volia una però els meus avis em deien que era molt valiós i que no me la podien donar.
De sobte la cara em va canviar... em vaig possar trista.
I ara veure una altra petxina igual em va alegrar molt era com si retornés a la meva infantessa.
Resef mirant-me als ulls que aquestes petxines només es regalaven a les persones especials como jo.
Des d'aquella tarda em vaig enmorar bojament d'ell i em va jurar que mai se separaria de mi fins que aquella petxina quedés perdida al fons del mar...
Quan vaig sortir em vaig trobar a Resef, des de ben petita a mi m'agradava a quest noi, però quasi mai parlava amb ell, en aquell moment ¿Què li diria? Resef em va saludar amb un somriure de orella a orella jo també el vaig saludar.
Sense coneixer-nos molt em va convidar a anar per la platja per la tarda, perquè em volia mostrar algo li vaig dir que sí, quen ens veuríem en la platja. Em vaig anar molt feliç a casa perquè aquesta era una de les poques vegades que parlava amb ell quan vaig arribar a casa estava el meu pare allí avui no havia anat a treballar vfam parlar en la nostra llengua que era molt cercana a l'hebreu antic i amorreo, vaig veure que el meu pare tenia unes quants calcos( la nostra moneda)a la seva mà.
Li vaig contar el que m'havia passat amb Resef y que m'havia convidat a la platja se'm va quedar mirant però no em va dir res.
Va arribar la tarda quan ja s'estava posant el sol, vaig anara a platja i estava Resef em va agafar de la mà i em va dir que tanquès els ulls em va portar a l'orilla de la platja i em va dir que m'asseguès em vaig asseure i ell també em va dir que obrés els ulls els vaig obrir, la vista era magnífica em va agafar la mà me la va obrir y em va posar algo era una petxina però no una petxina qualsevol era una petxina lila, era la segona que veïa perquè no havien moltes. La primera la vaig veure a Empùries en la casa dels meus avis quan de petita vaig anar, la vaig veure i em encantar jo volia una però els meus avis em deien que era molt valiós i que no me la podien donar.
De sobte la cara em va canviar... em vaig possar trista.
I ara veure una altra petxina igual em va alegrar molt era com si retornés a la meva infantessa.
Resef mirant-me als ulls que aquestes petxines només es regalaven a les persones especials como jo.
Des d'aquella tarda em vaig enmorar bojament d'ell i em va jurar que mai se separaria de mi fins que aquella petxina quedés perdida al fons del mar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.